Aida Flix: "Hi ha gent que viu la professió amb glamur, jo toco de peus a terra"

• Per què t'agradava tant la part artística?

Era molt inquieta. Els meus pares em van proposar fer alguna extraescolar a banda del teatre i vaig triar. Mai m'ha agradat l'esport, per exemple. Em cridava l'atenció la part més creativa i artística. És curiós perquè a la meva família ningú s'hi dedica. És cert que el meu besavi sí que tocava la trompeta i dibuixava.

• Així que el vincle està una mica més lluny. El vas conèixer?

Tinc la sort que tota la meva família ha estat longeva i van viure fins als 90 o gairebé 100 anys i vaig poder conèixer als meus besavis.

• Però no vas ser-ne conscient del vincle amb la teva part artística a través d'ell

No, jo recordo que era molt petitona i agafava la trompeta i jugava, però realment no n'era conscient. De més gran, quan vaig veure els seus dibuixos em vaig adonar de com de bé dibuixava. Em fa molta gràcia que la meva padrina per part materna, quan estava a 'El secreto de Puente Viejo', passava text amb ella i em deia que li hagués encantat fer això i es posava en els personatges (riu). Era molt divertit. Recordo que quan em veia després per la tele, reconeixia el que havíem assajat.

• A què jugaves quan eres petita?

Una mica de tot. Vaig jugar molt a nines. Com que sóc filla única, si no jugava amb cosins o amb amigues, em distreia amb qualsevol cosa. Recordo que quan em van comprar el piano, els primers dies vaig jugar més amb la caixa que amb l'instrument. I ma mare em recordava que el que m'havien comprat era el piano! (Riu) Però és que jo m'ho estava passant tan bé amb la caixa dibuixant, fent-la servir de casa... (Riu)

• Tens un bon record d'infància

Sí, molt bo. I més en un poble que et donen molta llibertat, tens tots els amics i jugues al carrer, amb la bicicleta a l'estiu... feiem una bona pinya. Els meus pares sempre han tingut molta confiança en mi i en cap moment em van posar obstacles. I mira que als 18 anys me'n vaig anar a Barcelona. Sempre m'han animat a que fes el que volia. I això és d'agrair perquè tampoc coneixien aquesta feina d'aprop.

• I tampoc és un futur tan segur

De fet, en algun moment en què no sortia feina i em plantejava posar-me a estudiar una altra cosa, ells eren els que em deien que tingués paciència i que si apostava per aquesta vocació, calia donar-me temps. Sempre han vist clar que el que m'agradava era això.

• Quan et vas adonar que t'hi volies dedicar?

Més que adonar-me que se'm donava bé és que gaudia molt. Quan vaig començar amb Xip Xap, m'ho passava molt bé als escenaris, reia molt a la furgoneta quan anàvem de viatge, fèiem un equip molt xulo. I quan vaig marxar a Barcelona perquè volia provar el món de la tele, m'ho passava molt bé als rodatges, coneixia molta gent. Gaudeixes molt fins i tot del caos dels rodatges. És molt estrany perquè passes un temps molt intens amb unes persones que potser no tornes a veure mai més. O sí. I és molt bonic el vincle que s'estableix amb l'equip.

• És una feina que no et permet tenir res fixe, ni lloc ni equip...

És molt inestable. En tots els sentits, també econòmicament. Però quan t'enganxa, ho gaudeixes intensament.

• Què és el que enganxa?

El fet de crear personatges, els reptes que et posen. També és fàcil encasellar-se en un tipus de paper. Al principi, em veien tan petita i naïf, que em posaven als papers de bona, de joveneta. Fins i tot ara, em proposen fer papers d'universitària! (Riu) I està molt bé, eh! Però m'agrada anar canviant i ho accepto tot. De fet, quan a 'El Secreto de Puente Viejo' va aparèixer la possibilitat de fer el paper de dolenta, dolentíssima va ser un gustàs. El ritme era frenètic i, de fet, va ser en aquell moment quan em vaig plantejar si allò era el que volia fer. Era una fàbrica de xurros. Passaven els guions d'un dia per l'altre i no acabaves d'agafar l'arc del personatge, l'evolució, i no l'acabava de disfrutar. A vegades no podies passar d'aprendre el text. Faltava temps per disfrutar-lo. Però una sèrie diària és això: un ritme frenètic. Els primers dies, plores perquè penses que no arribes. Després et vas acostumant i el cervell és una màquina que com més li dones, més fa.

• No només has fet tele. Què t'agrada més?

El teatre em fascina pel vincle que es genera amb la resta de gent amb qui treballes. El cinema m'agrada molt perquè els agafes molt carinyo als personatges, tens temps de treballar-los bé i hi ha un inici i un final. Les sèries diàries són frenètiques, que és el que jo he fet. Però entenc que les sèries setmanals o les que es graven senceres i s'emeten un cop muntades són diferents.

• Quin personatge voldries que t'oferissin

Els reptes m'agraden molt, així que crec que disfrutaria molt de personatges allunyats de tu.

• Llavors, algú molt dolent, molt extrovertit...

La part dolenta ja la tinc desenvolupada amb el personatge a 'El Secreto...' (Riu). Encara hi ha temps per davant per fer molts personatges.

• Consideres que has triomfat?

No. A veure, si sóc realista i valoro el que he fet i com està aquesta feina, he d'agrair moltíssim el que he pogut fer. I a mi la fama, m'és igual. Però tant com triomfar, no sé.

• On et poses la meta?

A poder treballar en el que m'agrada i no tenir aquestes aturades llargues de feina. Ara he obert mercat a Itàlia i això m'ha donat un plus. Però aquesta feina és picar pedra constantment. I per una dona a segons quines edats li és més difícil trobar feina perquè no hi ha tants papers. Això fa por.

• Ser dona en aquest món és més difícil que ser dona en una altra professió?

(Dubta) He viscut l'experiència a Itàlia, que és molt diferent que la d'aquí. El primer cop que vaig conèixer un productor, davant de la meva representant, em va dir que si no sortia amb directors, no tindria possibilitats. Jo no em podia creure que m'ho estigués dient directament i amb la meva representant al costat. Si ho plantejava així és perquè passa. En aquell moment vam fer ji ji ja ja i vam sortir de la situació sense entrar-hi. I ell va veure que no estàvem pel tema. I de fet, no he sabut res més d'ell.

• És perquè no has sortit amb ningú, no?

(Riu) Exacte. Clar, si ho plantegen així és perquè hi ha gent que entra en el joc.

• Com es canvia això?

És una bona pregunta. Aquí ho hem començat a canviar. Amb el #meToo se n'ha començat a parlar i això és molt positiu, ja era hora que s'alcés la veu. Jo porto dos anys a Itàlia. Vaig anar a la primera reunió de Dones al Cinema amb un ànim molt reivindicatiu. Només es parlava de fer pinya i fer rodatges entre elles. I està molt bé, però no anàvem al rovell de l'ou. Hi ha una realitat que no s'està parlant. A Itàlia una dona directora és difícil trobar-la i quan les dones ocupen llocs directius ho tenen més complicat. Conec companyes amb feines de responsabilitat que es passen el temps discutint perquè l'equip no les té en compte. Això és molt dur i hi ha molta feina a fer.

• Ets feminista?

Sí. De vegades no ho verbalitzo però ho reivindico igualment. Tinc les idees molt clares.

• Com vius aquest moment de reivindicacions feministes?

Gaudint-lo i estant-hi a sobre, perquè ens queda molt camí. Juntes potser sí que podem avançar. No! Juntes podem avançar. (Riu)

• Creus que amb la teva feina hi contribueixes?

Tan de bo. De vegades que publico el que penso, rebo moltes crítiques. No pretenc convéncer ningú. Si puc aportar alguna cosa, perfecte.

• A les xarxes socials no interpretes cap paper?

Sóc jo mateixa. Va haver una època en què era molt activa a xarxes i me n'adonava que m'estava exposant molt. La meva part reservada m'alertava que potser estava aprofitant el ressó per potenciar-ho. A la feina cal fer-ho, però no em sentia còmoda. Vaig frenar una mica i ara publico el que vull i quan vull sense l'obligació de fer-ho regularment per explotar les xarxes socials.

• T'autocensures?

En cap moment. He estat molt precabuda en donar certes informacions. Perquè m'han passat coses que fan una mica de por. Si penjo una foto i veuen que estic a Torrebesses, em pregunten i ja no saps si es plantaran aquí al poble! (Riu) Fa respecte perquè no coneixes la gent que t'escriu. Té una part molt agradable que valorin la teva feina, però després n'hi ha una altra, que entra més en la part personal que no m'agrada.

• La gent et para pel carrer?

Sí, sobretot en els moments d'emissió de la sèrie.

• Per algú tímid a qui van apuntar a teatre per deixar enrere la vergonya, com es paeix això?

(Riu) Ara sóc una mica més extrovertida i jo parlo amb tothom i està molt bé, però guardo les distàncies.

• Has viscut a molts llocs, què és “casa” per tu?

Casa és això. És Torrebesses. És la casa dels meus pares, la família.

• Què hi trobes?

Els meus amics de tota la vida, la meva família, el caliu. I em trobo el ser jo mateixa.

• En una feina en què constament interpretes, hi ha pocs espais on puguis ser tu de debò?

Per sort no. Sóc molt bàsica en això. Sempre sóc molt natural, tot i que de vegades quan has d'anar a alguna trobada social, has de fer un paper que potser no es correspon tant. Però sóc molt jo la majoria de les vegades.​

• En què ets especialista?

M'agrada molt escoltar. Molt. I sóc molt canallera. Sóc sociable i si la gent necessita alguna cosa, hi sóc. Em costa obrir-me, però quan els altres em necessiten, estic aquí per escoltar. M'agrada més escoltar que palar. Dono molts tombs a les coses i em plantejo tot moltes vegades.

• Indecisa?

Moltíssim. Els mals de panxa quan faig una cosa nova, sempre hi han sigut. Al final, sempre són experiències.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

(Dubta) M'agradaria jugar amb el temps per quan hi ha una cosa que m'agrada, poder allargar-la. O tirar enrere per retrobar-me amb gent que fa temps que no veig i reviure moments... No sé si endavant el tiraria, perquè m'agrada trobar-me les coses tal com venen. Una xarrada com aquesta, poder-la allargar o tornar enrere...

• I per salvar el món, què voldries poder fer? O creus que no té salvació?

Espero que sí! Però hi ha tantes coses que s'haurien de salvar ara mateix... La violència... Hi ha tantes coses que fan tanta pena com funcionen... Deixem morir gent al mar i ens preocupem per coses sense importància. No sé com faria de superheroïna per solucionar tot el que caldria canviar, la veritat. Cal ètica i hem de convencer-nos que les persones som el primer, més enllà dels diners i d'altres coses que passen per davant molts cops.

• Creus que aquesta pandèmia ens ha fet adonar d'algunes coses?

Crec que molta gent s'ha adonat que la vida és ara i que demà no sabem on serem. També hem descobert el respecte que mereix la gent del nostre voltant. Em sorprén que no tothom se n'adoni d'això. Després te n'assabentes de festes a la platja o coses així. No entenc com hi ha gent que encara no ho ha entès. He de dir que a Itàlia crec que han tingut molta més conciència. Potser perquè va afectar tant al principi a la zona de la Lombardia. La gent ha respectat molt les mesures, el confinament, els horaris... han estat molt disciplinats i això m'ha sorprés perquè la societat italiana és molt mediterrània.

• On et va enganxar el confinament?

Allà. I quan obrir l'espai aeri vaig venir cap aquí. Vaig venir pels meus pares i perquè en un poble petit, hi havia molts pocs casos. Va ser fort, perquè em van venir a buscar a l'aeroport i aquella mateixa tarda, van tancar el Segrià. Vaig anar de confinament en confinament. Jo em vaig quedar 10 dies de quarantena perquè no volia contagiar ningú.

• Alguna cosa t'ha canviat en aquests mesos?

He decidit prendre-m'ho tot amb molta filosofia. Sóc nerviosa i això ha estat una aturada molt gran per tothom. He llegit molt, he pintat molt, que fa temps que no ho feia, i he parlat molt amb els meus amics. He exercitat molt la paciència. Com que no era una cosa només meva, he sentit que tothom estava en la mateixa situació i que la calma era una bona contribució. Amb la meva parella no ens hem matat i això és molt important! (Riu). Hem estat molt creatius tots dos.

• Què estaries fent si no fossis actriu?

Sempre he pensat que joieria, però també sé que m'hagués agobiat estar tancada. La part creativa i treballar amb les mans em flipa, però el meu cap necessitaria distracció i gent. Quan estudiava, feia classes de teatre i m'agrada molt treballar amb canalla. La docència segur que també m'agradaria. Ho he pensat, però ara mateix és difícil compaginar qualsevol cosa amb la feina d'interpretació.

• Vas estudiar a l'Aula de Teatre, com has viscut les denúncies d'abusos sexuals?

A mi em sembla molt bé que s'hagi denunciat. I crec que uns fets com aquests no haurien hagut de passar mai. Crec que hem d'ensenyar els nens i les nenes quins són els límits i que s'ha de denunciar per a que els culpables no quedin impunes. I, evidentment, acompanyar les víctimes i que no se sentin soles. S'ha de fer molta feina per part de tothom.

• Quins reptes hi ha ara?

Hi ha tres projectes sobre la taula. En puc explicar dos. Un és a Sicília: una sèrie molt interessant que parla de cuina barrejant la cuina espanyola, la siciliana i l'argentina. I un altre projecte, que va sobre la pandèmia, s'està acabant de vendre. El més proper serà el de la cuina, el problema és que com que està plantejat amb actors i actrius també argentins, és complicada la mobilitat i s'estan acabant de gestionar i adaptar les mesures de seguretat per evitar els contagis. Em fa molta il·lusió perquè tinc moltes ganes de tornar a la feina.

• Com t'hi veus en els propers anys?

L'estratègia realment és sobreviure. Vaig marxar a Itàlia perquè 'El secreto de Puente Viejo' era molt més conegut i això em podia obrir portes i ha funcionat. He fet un parell de sèries i una pel·lícula. Però no sé si em vull quedar allà. És com un pla B. Voldria tornar aquí, però jo aniré on hi hagi feina. L'estabilitat és zero en aquest món.

• El Govern de la Generalitat ha demanat que la cultura sigui un bé essencial. Què té la cultural que la necessitem?

L'altre dia, va venir a Torrebesses la companyia de teatre La Baldufa. Després de mesos tancats a casa, d'haver anul·lat la festa major, la gent s'hi va bolcar. Ho necessitem. Sobretot la canalla. La cultura és essencial. I hauria de ser molt més accessible. M'ha encantat la iniciativa que ha fet la Diputació de Lleida amb diferents companyies per fer arribar teatre a molts pobles.

• Com t'agradaria passar a la història?

Com una persona amiga dels meus amics familiar i treballadora.

• Tens alguna meta concreta? No somies amb guanyar un Oscar?

No. la meva meta és viure de la interpretació. Que és prou difícil. Seria feliç si ho pogués continuar fent tota la vida.

• I la teva definició de felicitat?

Estar amb els meus amics i la meva família. Si a sobre la feina és la que t'agrada, fantàstic. Però felicitat és tenir els meus aprop.

• Com t'acomiades?

Sempre dic “ens veiem”. I més ara que ens quedem amb les ganes d'abraçar. Jo sóc de poques paraules però molt propera. El Covid condiciona molt. De fet, jo sóc molt somrient i la gent em diu que sempre ric, però ara amb la mascareta em falta aquest tros d'expressivitat!